Decrets 1 “Nueva Planta Real Audiencia del Principado de Cataluña”.
Durant el quinquenni republicà, l’educació pública espanyola va rebre un impuls de reforma i millora sense precedents en la nostra història. A l’origen d’aquesta política educativa hi havia les aportacions procedents de la Institución Libre de Enseñanza i del Partit Socialista Obrer Espanyol. El bienni radical-cedista va tractar de rectificar la política educativa dels anteriors governs republicans. Les condicions socials, polítiques i econòmiques dels anys trenta van dificultar el desenvolupament i aplicació de moltes de les iniciatives empreses. Les forces de dretes i confessionals van oposar una ferma resistència a les reformes iniciades, imposant, després de la guerra civil, de forma implacable la seva hegemonia.
Decret 2 “Assamblea Nacional Primer Acte”
En suport de les escoles rurals, però també amb finalitats d’extensió cultural i d’educació ciutadana a aldees, viles i llocs, es van crear les Missions Pedagògiques (Decret de 29 de maig de 1931). Els missioners portaven als pobles més apartats de la nostra geografia teatre, música, conferenciants, biblioteques, exposicions. Les Missions Pedagògiques tractaven, en paraules del seu president M. B. Cossío, de «despertar l’afany de llegir en aquells que no ho senten, ja que només quan tot espanyol, no només sàpiga llegir —que no és prou—, sinó que tingui ànsia de llegir, de gaudir, de divertir-se, sí, divertir-se llegint, hi haurà una nova Espanya». Les Memòries de les Missions Pedagògiques, tanmateix, posen de manifest les contradiccions que aquesta iniciativa representava en relació amb la situació de la societat espanyola en aquelles dates. N’hi ha prou de recordar les paraules dels missioners davant la realitat de San Martín de Castañeda (Zamora): «Necessitaven pa, necessitaven medicines, necessitaven suports primaris d’una vida insostenible amb les seves soles forces… i només cançons i poemes portàvem a la bossa missional aquell dia». Les necessitats socials eren incomptables i els pobres mitjans de què disposaven les Missions Pedagògiques eren insuficients i inadequats per satisfer-les.
Decret 3 “República francesa, govern de la defensa nacional”
A l’arribada de la Segona República l’ensenyament de la religió catòlica era obligatori en tots els centres del país; per això, el Decret de 6 de maig de 1931 es referia a la llibertat religiosa. La llibertat religiosa era a l’escola, segons el preàmbul, «respecte a la consciència del nen i del mestre». S’establia, a la part dispositiva, que la instrucció religiosa no seria obligatòria a les escoles primàries i en cap centre del Ministeri; que els alumnes els pares dels quals manifestessin el desig que aquells la rebessin, l’obtindrien com fins aleshores; i que, quan els mestres no desitgessin impartir aquest ensenyament, es confiaria als sacerdots que volguessin encarregar-se’n. Complementant aquest últim decret, Rodolfo Llopis va publicar una circular (13 de maig) aclaridora del mateix, en la qual afirmava: «Els mestres faran saber a la pràctica de la llengua espanyola; per últim, es facultava el Seminari de pedagogia de la Universitat de Barcelona per impartir i organitzar cursos de perfeccionament del català».
Decret, 4 de juliol 1931, “cursillos de selección profesional”
Informació confidencial fina a nou avis