Pioneres catalanes

Dedica’t aquelles dones que van cursar estudis universitaris durant la Segona República i el final de la Guerra Civil.

Entre els anys 1931 i 1933, Eulàlia Castelló, Elisa Sans, Júlia Pleyán, Inès Pomar, Maria Bernet, Margarita Picart, Carme Figueres, Maria Vilanova i Dolors Puig van trencar barreres i van ingressar a la facultat de Ciències, un àmbit tradicionalment masculí.

 El camí no va ser fàcil. Per a les dones de classe mitjana, la idea d’accedir a l’educació superior era poc usual, ja que se les preparava per al matrimoni o per a aprendre un ofici. A més, la universitat era un espai dominat per homes.

L’arribada de la Segona República va suposar un canvi important. L’any 1933, un decret signat pel president Niceto Alcalá Zamora i el ministre Fernando de los Ríos va aprovar l’autonomia de la Universitat de Barcelona, incorporant el català com a llengua oficial juntament amb el castellà. 

Vam tenir el privilegi de contactar amb Elisa Sans, una de les protagonistes d’aquesta història. Sans va iniciar la seva carrera a la Universitat Central de Barcelona, on va cursar tres anys. La Guerra Civil va truncar els seus estudis i la va obligar a tornar a Lleida, on la seva família tenia una escola que va ser bombardejada, provocant la tràgica mort de la seva mare. Amb la responsabilitat familiar sobre les seves espatlles. L’any 1939, Sans va adoptar una vida a l’exili amb el seu marit, de França a Cuba i Santo Domingo, passant per Mèxic, Nova York i Suïssa, fins a tornar a Barcelona on va viure fins als 108 anys.

La història d’Elisa Sans i la resta de dones llicenciades en aquest període ens recorda la importància de la lluita per la igualtat i el dret a l’educació.